L’artifici de la font, videografies atònites
Nadiel faRré

Dionís Escorsa ha recopilat realitzacions videogràfiques amb les quals analitza la paradoxa de la reinserció de les imatges a la mateixa realitat de la qual van ser sostretes, sovint repetint-se en forma de rull. La seva projecció com a instal·lacions espacials es mostra també com un reflex, gairebé fantasmagòric, del propi lloc en el qual són projectades. Aquest joc de miralls ens impedeix adonar-nos de l’artifici de la projecció, malgrat que, com a espectadors només hauríem d’inclinar-nos o moure lleugerament el cos o alçar la mà per comprovar l’existència física del projector, en lloc de quedar-nos plantats sempre en la mateixa posició, com si havent vist un fantasma esperéssim que també es fes real. Aquestes aparicions, que realitzen actes gairebé sempre autoreferencials, han estat filmades seguint les mateixes directrius de perspectiva i escala que després serveixen de suport al resultat, conferint a l’espai expositiu una categoria gairebé de performer, d’espai-acte.
La font projectada dibuixa la imatge de Narcís i la font de projecció dibuixa la font i el mateix Narcís. L’espectador s’emmiralla en Narcís. Els veiem tots dos atònits, incapaços de separar la mirada l’un de l’altre, arrossegats pel desig de si mateixos. Sense cap dubte els ulls de l’espectador són els d’un enamorat. Potser creu que és correspost en el seu amor per aquella ombra que el mira al temps que ell té els ulls fixats en ella? Els dos narcisos són iguals i iguals es mostren l’un a l’altre, a excepció que un es destaca lleugerament del fons, que és la pantalla, i l’altre es veu immers en ella. Ja havia estat dit abans això, queda repetit a les imatges i torna a repetir-se en la descripció de les imatges: el mite de Narcís es produeix quan no pot reconèixer l’artifici de la font.
L’autor es dedica a enregistrar allò que ha vist, perquè creu que no ho ha acabat d’entendre del tot i un cop examinades les imatges, intenta retornar-les a la realitat de la qual les ha sostretes mitjançant una altra sèrie d’artificis. Però finalment ha oblidat que és precisament l’artifici de la font allò que les transforma en fantasmes. Seguidament descriuré algunes d’aquestes atònites videografies en un nou intent per retornar-les als mites dels quals van ser sostretes. Sota del títol original de cada peça, prescindint de detalls tècnics com la duració o el suport, explicaré abreujadament el seu contingut argumental. Tampoc s’inclou la data de realització, perquè la majoria formen part de treballs en curs.

La no dualitat mística contra l’escriptura binària
En aquesta videoinstal·lació, l’espectador ha d’engegar el reproductor de vídeo. Apareix la imatge d’un cementiri, se senten unes veus difuses i una persona és emparedada davant d’un testimoni que és exactament igual que ella. L’estupefacció del testimoni és enorme: assisteix a la desaparició de la seva pròpia imatge. Simètricament, a l’altra banda de la sala, hi ha un segon reproductor. Quan s’activa la projecció apareix el rostre de l’espectador del vídeo (que ha estat gravat per una càmera amagada mentre mirava el vídeo anterior) reflectit a l’aigua, es produeixen petites ones i el rostre es deforma, l’aigua torna a quedar quieta i el rostre reapareix amb la mateixa expressió, finalment la visió segueix una ombra que cau i s’estavella contra el reflex de l’aigua: la càmera travessa el rostre i se submergeix en ell.

Dir la veritat no és la veritat
El títol de la peça fa referència a les excuses d’una ombra per haver-se avançat al seu propietari: en realitat no està compungida sinó que ha intentat una suplantació, per això no diu la veritat. Voldria marxar, però sap que no ho pot fer, perquè les ombres de claus no obren panys i no podria tornar a casa.

El trio infinit
En aquesta pel·lícula la protagonista menysprea la seva parella i ell es mor. Després ella s’enamora d’un altre home que s’acaba convertint en la seva nova parella. Una nit, mentre dormen tots dos, se li apareix en somnis el seu antic amant. Ella, molt excitada amb els records, intenta despertar el seu company per abraçar-lo, però ell fingeix que dorm i es queda quiet, donant-li l’esquena, pensant que ja està cansat de dormir amb ella, que abans l’estimava, però ara la menysprea. Aquesta és la venjança del fantasma. La relació fantasma-somni per explicar El trio infinit ha estat desenvolupada pel crític i performer argentí Francisco Blanes, en la seva conferència “Fotografia i inconscient” realitzada a la Nau Côclea (Camallera) a propòsit d’una exposició de diferents treballs de Dionís Escorsa. Diu literalment: “De hecho al trabajar como trabaja el sueño se generan narrativas de presencia alterada, de metástasis simbólica, utilizando recursos metafóricos y traslaciones visuales. Su temática evita reflexiones políticas, historicistas o económicas o incluso ético-sociales, se acerca de lejos a proporcionar reconocimientos de identidad y se ensimisma en procesos auto reflexivos y consideraciones metafísicas. Abusa del absurdo y se complace en romper sucesiones lógicas. La utilidad de tales actividades debe ser cuestionada, más aún cuando la prolongación de sus fracturas amenaza incluso la linealidad y comprensibilidad de todo cuanto se pueda decir sobre ellas…” Com sempre, l’artista ha emmirallat un mite, en aquest cas l’argument és la posada en imatges, paraula per paraula, del famós poema The apparition de John Donne que obre el recull de les seves cançons i sonets.

Jardí d’arrels o el desdoblament de la indecisió
Aquest vídeo ens mostra com el discurs de la crítica és fruit del desdoblament d’interpretacions: el mateix crític Francisco Blanes, convidat a fer de protagonista de la pel·lícula, apareix com un botànic perdut en la recerca d’un jardí conceptual. El guió s’extreu dels seus mateixos textos crítics: “(…) Se trata de la búsqueda de un jardín de rizomas, la raíz primordial.” No pot decidir cap on va, han de ser els espectadors els que decideixin per ell a través d’un programa interactiu que els permet triar les direccions que prendrà. L’única alliberació possible es donarà quan Blanes accepti des de la ficció que la natura del seu discurs és un artifici narcisista, altre cop l’artifici de la font, i només se’n pot alliberar saltant, és a dir perdent el contacte amb les seves pròpies arrels.

L’única resposta de l’Aladí
L’única resposta de l’Aladí és la mateixa pel·lícula. El geni és la ficció, representa “la possibilitat que s’acompleixin les històries” i Aladí és el públic, amb aquestes ganes de viure altres vides que no són la seva. La seva resposta sempre és “vull ser un altre”. Però, si l’Aladí decidís passar a viure realment les vides que ha imaginat es tornaria boig. El geni l’ha temptat fent-li veure tot el que podria ser i al final l’espectador cau en la trampa de pensar que pot fer fora la ficció per tornar-se com ella. Si en els treballs videogràfics anteriors plantejava el problema del segrest de la realitat en la ficció i el retorn a la realitat amb una colla de mecanismes trompe-l’oeil d’aquesta ficció segrestada, en aquest darrer treball se substitueixen els mecanismes de reinserció de les ficcions per una cosa molt més eficient: el desig del públic. Cada vegada que veiem una història sentim desitjos, el projector és el geni de la làmpada, no calen més artificis.

Amors, venda de conills
Peça en la qual un grapat de conills mengen Amors, imatges impreses procedents de revistes pornogràfiques, sense que això els produeixi cap malestar físic ja que els Amors tornen a sortir descompostos en boletes d’excrements. Els animals estan aclofats entre els papers de terra i els van mossegant, de fet hi ha moltes revistes pornogràfiques mig mossegades. Una noia canta. Aquí s’ha filmat un ritual de seducció: els Amors, representats per les imatges pornogràfiques, han estat digerits pels conills. La lletra de la cançó és plena de connotacions sexuals sobre la paraula “torrent” que en la llengua original s’assimila a “esperma” i que en l’argot popular vol dir membre o penis: “En una nit de fred, allí a l’alt dormitori, es va congelar el teu membre, el llençol el va cobrir. Un petit conillet el busca pertot arreu, on deu ser el teu membre?, com pot haver desaparegut? El jove conillet desitja, desitja trobar el teu membre, com pot haver desaparegut?”.

Filostrat, converses congelades
Qui menysprea les imatges filmades delinqueix contra la veritat, delinqueix també contra tota aquella saviesa que devem als novel·listes –ja que cineastes i novel·listes contribueixen per igual al nostre coneixement de les gestes i de l’aspecte dels homes– i menysprea la proporció gràcies a l’exercici de la qual l’art participa de la raó. Per aquell que busqui una definició sàvia és necessari dir que el cinema és un invent mític a partir dels diferents aspectes de la vida, aquells que dibuixen les hores, ara bé, si volem verificar científicament l’origen de l’art del cinema, direm que la representació d’alguna cosa és un descobriment antiquíssim i molt afí a la mateixa natura de les coses. Dionís Escorsa ha començat una sèrie de “converses congelades” en les quals filma temes de quadres de l’antiguitat grecollatina coneguts per les descripcions que d’ells van fer escriptors com Plini o Filostrat. Aquests quadres són il·lustracions de mites clàssics, pintures sobre temes literaris, que Filostrat torna a posar en paraules. Els pintors del Renaixement les agafaran com a motiu i així es convertiran en pintures sobre textos que descriuen pintures que també s’havien basat en textos. Es tracta d’una conversa entre escriptura i pintura que s’ha mantingut durant milers d’anys.

El telescopi intocable
Un grup d’amics deixa una taula de billar enmig d’un camp de tarongers. Es produeix un eclipsi, les boles estan quietes, un cos en flames cau al riu des del cel, passa un estol de cignes, un grup de dones es reuneix a la vora del riu observant com s’enfonsa aquest cos que segueix cremant dins de l’aigua, les seves veus es barregen amb el soroll de les fulles dels salzes. Comença a sortir altre cop el Sol. Es reprèn la partida de billar. Mentre se senten els cops de les boles, un home vell puja molt dificultosament una escala fins que cau en entrar a les golfes on es troba un telescopi abandonat.

Heracles embogit
Un home s’asseu a l’ombra d’una cadira. Intenta arrancar-se la roba amb les ungles però no se la pot acabar de treure, agafa un ganivet i es comença a fer talls. La seva dona intenta aturar-lo, però la mata i, congestionat de dolor, corre per la casa arrossegant tot el que troba. En una de les voltes, encegat, llença un moble contra el bressol del seu fill petit, arrossega la seva filla i la fa caure pel celobert. De cop es queda paralitzat i somriu d’una forma terrible i estranya. Abans de llançar-se per la finestra dirà les mateixes paraules de Filostrat: “la bogeria és terrible i fa caure en l’error: d’allò present porta a allò inexistent”.

L’ull de les Graies
L’espectador obre una porta i entra dins l’habitació buida. Es troba amb una càmera de vigilància que va escombrant l’habitació, mentre un monitor li mostra les imatges captades a temps real. La porta de l’habitació només es podrà obrir en el moment en què la càmera perdi de vista l’espectador i el monitor quedi buit. Això succeeix en els breus instants en què surt de focus. L’espectador quedarà tancat fins que coincideixi el moment d’empènyer la porta amb l’espai de no visibilitat de càmera.

El cap de la Medusa
Abans d’entrar a l’habitació hi ha fotografies de les ombres dels cossos evaporats, impresos a les parets en el moment de l’explosió atòmica d’Hiroshima. A dins de la petita habitació tot és a les fosques excepte una televisió que mostra imatges sintonitzades de qualsevol cadena local. De cop la pantalla produirà un flash potentíssim que ens deixarà momentàniament desorientats i cecs.

Conversa entre el temps i la mort
El temps és representat per un nen que viu en un edifici abandonat a mig construir, la mort és un esquelet que parla amb el nen i després es llença daltabaix de l’edifici. El nen és Hermes, que poques hores després de néixer ja és capaç d’enganyar els déus i convèncer la mateixa mort que ha de morir si vol ser totalment immortal. Però això ja no és Filostrat, els llibres amb estampes existeixen des de fa molt temps… Si he de dir més coses: que es posi aquest nen al davant i que sigui ell el destinatari de les meves explicacions, vosaltres podeu seguir-nos, no només acompanyant-nos en la visió de les imatges sinó també fent preguntes per si alguna cosa no hagués quedat prou clara. “Tot vibra, i aquestes vibracions produeixen per si mateixes una aglomeració de fils que tenen tendència a fer nusos: els abismes, les esquerdes, els dibuixos del cos, les expressions facials perdudes, la maternitat prèvia, els rius podrits dels morts, les impossibilitats.” (Dionís Escorsa “Llista d’interessos creats”).

Nadiel faRré
ESCRIPTOR, GEÒLEG. NASCUT EL 1968 A BARCELONA. BUSCA LA CONFLUÈNCIA ENTRE LES ARTS I LES CIÈNCIES A PARTIR D’ESTRUCTURES DE SEMIOSI COMPARTIDES. DESENVOLUPA UN PROJECTE QUE RELACIONA LA VEU, LA DANSA I LES IMATGES FENT QUE ELS MOVIMENTS DE L’INTÈRPRET CONSTRUEIXIN L’ESTRUCTURA DRAMATÚRGICA D’UN TEXT A PARTIR D’OPERACIONS DE SIMETRIA I VARIACIONS A TEMPS REAL. ELS SEUS DARRERS TREBALLS ASSAGÍSTICS TRACTEN SOBRE LA RELACIÓ DE GAUDÍ AMB VERDAGUER A PARTIR DE L’IMPACTE DELS EXORCISMES I SOBRE LA DESCODIFICACIÓ DE PETRÒGLIFS TECTIFORMES PIRINENCS COM A PRIMERES REPRESENTACIONS SIMBÒLIQUES I CARTOGRÀFIQUES DEL PAISATGE. (www.lesmorfies.net)