Ingenieria argumental.
Dionís Escorsa

En la era de la comunicació total a la que ens aproximem veloçment, -un cop descobert l'aleph que imaginava Borges, i ben a punt per vestir-lo en apèndix diminuts, que ens proveirán d'interfícies audiovisuals escaients per submergir-nos a un nivell ja corporal en alló que Manel Castells defineix com "el sistema en que la realitat mateixa (l'existència material/simbòlica de la gent) és completament capturada, immersa de ple en un entorn d'imatge virtual, en un món de creació de sentit, en el qual les aparences no tan sols existeixen en la pantalla en que la experiència es comunica, sinó que esdevenen elles mateixes experiència"-, només una mancança de caràcter físic ens impedirà, a la fi, assolir l'ansiat do de la ubicüitat. La impossibilitat d'ésser més de un.
El mitjà de representació -els diferents llenguatges gramàtico-visuals, que per sí sols gaudeixen d'una certa autonomia i independència entre ells i exigeixen un tempo propi i acotat per comunicar o establir la transferència de dades-, s'està convertint d'una manera invasiva i accelerada en la sobreposició de tots ells. Ja que, com segueix dient Manel Castells, "el mitjà ha esdevingut tan comprehensiu, tan diversificat, tan mal.leable, que absorbeix en el mateix text multimèdia la totalitat de la experiència humana; el seu passat, present i futur", la seva absorció completa esdevé impossible.
Aixó produeix una agudització de la fragmentació narrativa inherent en els modes d'absorció de coneixement, que desde sempre han vingut donats en intervals de temps i entre interferències, i que han originat en el cervell capacitats de memòria selectiva, però que estan evolucionant, actualment, en un paroxisme per sobresaturació panespèrmica.
Nadem dins el mitjà. Infinitud d'espermatozoos busquen la manera d'arribar a l'òvul. Els dictats de l'economia de mercat inunden els espais de comunicació. El mateix que cridaven els botiguers a la plaça invaeix ara i cobreix de soroll els espais d'àgora tradicionals, com el teatre, les corts, l'esglèsia, el liceu etc... en esdevenir aquests virtuals. El tempo de cada representació es fractura. Al mateix temps, el que es comunicava en aquests altres espais suposadament més cohesionats adopta també desde la virtualitat, contratacant, les seves pròpies tàctiques de telepresència i captació, sotmetent-se a l'estil omnipresent del mercat.
Els missatges registrats sense voluntat prèvia constitueixen l'àmplia majoria del que llegim o veiem. Alguns d'ells arriben a interessar-nos, moltes vegades degut a eficaces estratègies de seducció i propaganda. Com diu Konrad Becker, "La persuasió socio-política segueix patrons similars als utilitzats en campanyes de marketing: un patró bàsic d'anunci publicitari és una fòrmula simple de 5 passos: Captació d'atenció, construcció de confidència, estimulació del desig, premor de la urgència, i recerca de resposta." La majoria, es desestimen, creant veritables papereres de memòria cerebral. Inclús missatges escollits poden resultar decebedors i ser abandonats ràpidament.
Aquesta agudització està desenvolupant tota una tecnología basada en estratègies de selecció de dades. Cal establir rutes, aconseguir instruments de medició, adoptar recursos de protecció i profilàxis, elaborar mapes de l'inabastable món de la informació ja registrada, tant com calía fer-ho abans de la informació present en la realitat. Es tracta d'aconseguir interfícies capaces de trobar els continguts desitjats de maneres ràpides i senzilles.
Es la cultura de l'índex, vella tasca de bibliotecari desenvolupada ara en forma de buscadors web, data-minings, weblogs, pear to pear softwares, etc,.. totes elles formes evolucionades d'un pretèrit i bàsic zapping inicial.
Aquesta cultura de la recerca i disposició dels fragments de coneixement està adquirint a vegades tanta o més importància que els propis continguts que proporciona. L'indexació es constitueix com a nou gènere literari, un gènere de l'administració de la totalitat, que està passant a adoptar formes cartogràfiques visuals d'una complexitat extrema, similars als millors anàlisis de l'enginyeria, la física molecular, l'astronomia, la informàtica o l'urbanisme, (i que a més a més, els pot contenir).
La manera com ens narren aquestes interfícies es molt atractiva. Estableixen una preponderància de la simbologia referencial escalonada, a partir de l'hiperlink o del thumbnail, que s'estructura de forma arborescent, en acotacions cada vegada més restringides, per arribar a la localització de l'informació especialitzada escaient. Aquesta arborescència conté, de tota manera, quasi sempre, vies de tornada o de salt cap a altres arborescències que fan del mitjà, més aviat un ens rizomàtic que no pas simplement arborescent.
La necessitat actual de fluïr per aquesta mena de branques de sel.lecció, per arribar a trobar quelcom prèviament sol.licitat, està conformant tota una habitud de recepció que caracteritza paradigmàticament el comportament comunicatiu humà en els nostres dies. Sembla que res es pugui narrar ja de principi a fi, sinó que depenent del grau d'interès de la narració mateixa, ara som bastant més lliures per abandonar-la en un punt determinat, ja sigui per interés o per la seva manca, i redireccionar desde aquest punt escollit, una altra mirada amb una nova prespectiva. Es el principi de la interactivitat.
Però la interactivitat ha exercit una fascinació que avui dia es comença a evidenciar com a exagerada.
La atractiva immediatesa d'abast d'informació contraprodueix informacions cada cop més fraccionades, ja que la modalitat exigeix el resum mínim, la càpsula de digestió instantània, el titular com única eina que possibilita aquesta inmediatesa. El mitjà és una sèrie de successió de titulars més o menys independents que mitjançant la interfície otorguen la possibilitat d'accedir, segons les preferències temàtiques, a d'altres titulars que tornen a contenir un menú de decisió. La successió de titulars conforma la cadència del discurs.
Veus crítiques s'alcen inmediatament contra el que califiquen de miratge de llibertat, Slavoj Zizek per exemple afirma que "El capitalisme consegueix, mitjançant la seducció mediàtico-tecnològica, la ruptura de la temporalitat, utilitzant representacions virtuals del futur, que es viuen como gaudi utópic del futur, com a expressió d'un temps en permanent canvi (tecnològic), que condueix a l'individu per territoris determinats. Es el que crida l'activisme de l'‘interpassivitat’, que crea simulacions d'acceleració externa l'individu, de canvis que res no canvien.